Carpe itinerem

Carpe itinerem (gaudeix el viatge), suprerum iter carpere (gaudeix l’últim viatge).

Ítaca:

Quan surts per fer el viatge cap a Ítaca,
has de pregar que el camí sigui llarg,
ple d'aventures, ple de coneixences.
Els Lestrígons i els Cíclops,
l'aïrat Posidó, no te n'esfereeixis:
són coses que en el teu camí no trobaràs,
no, mai, si el pensament se't manté alt, si una
emoció escollida
et toca l'esperit i el cos alhora.
Els Lestrígons i els Cíclops,
el feroç Posidó, mai no serà que els topis
si no els portes amb tu dins la teva ànima,
si no és la teva ànima que els dreça davant teu.
Has de pregar que el camí sigui llarg.
Que siguin moltes les matinades d'estiu
que, amb quina delectança, amb quina joia!
entraràs en un port que els teus ulls ignoraven;
que et puguis aturar en mercats fenicis
i comprar-hi les bones coses que s'hi exhibeixen,
corals i nacres, mabres i banussos
i delicats perfums de tota mena:
tanta abundor com puguis de perfums delicats;
que vagis a ciutats d'Egipte, a moltes,
per aprendre i aprendre dels que saben.
Sempre tingues al cor la idea d'Ítaca.
Has d'arribar-hi, és el teu destí.
Però no forcis gens la travessia.
És preferible que duri molts anys
i que ja siguis vell quan fondegis a l'illa,
ric de tot el que hauràs guanyat fent el camí,
sense esperar que t'hagi de dar riqueses Ítaca.
Ítaca t'ha donat el bell viatge.
Sense ella no hauries pas sortit cap a fer-lo.
Res més no té que et pugui ja donar.
I si la trobes pobra, no és que Ítaca t'hagi enganyat.
Savi com bé t'has fet, amb tanta experiència,
ja hauràs pogut comprendre què volen dir les Ítaques.


Carles Riba es podria considerar l’introductor de la literatura neogrega a Catalunya, degut a la traducció del poema Ítaca, de Konstandinos Kavafis. Tot i això, aquest descobriment i traducció del poema va comportar la confirmació de que els temes i les formes d’Homer seguien sent els sempre imperants en la literatura grega.

Ítaca és el destí final. Llegint el poema me n’adono que es pot interpretar de dues maneres. La primera seria més aviat superficial; des del punt de vista del viatger rodamón. Aquest rodamón ‘de motxilla’, que el podríem anomenar Ramon, escull un destí (Ítaca) i ja de bon principi sap i vol que el viatge sigui llarg, ja que un cop s’arriba al destí escollit el viatge s’acaba i el rodamón Ramon es queda sense món per rodar. Complir el seu objectiu comporta inevitablement la fi de la travessia. Assolir el seu objectiu implica deixar de tenir-ne. És llavors en aquell moment en què arribes on volies arribar i una sensació agredolça, com una punxada, envaeix el teu interior, perquè “ja ho has fet” i per tant “no ho pots tornar a fer”. Estaríem parlant d’una desesperant satisfacció que et porta a romandre a la deriva emocional durant un període de temps més o menys llarg. El rodamón Ramon queda buit, vençut, ja que la seva naturalesa de viatger es veu negada en tant que assoleix el seu destí final.

El camí, per això, pot haver estat llarg, ple de joia, d’experiències, d’aventures i també de coneixences. Pot haver vençut els Lestrígons i els Cíclops, així com el feroç Posidó, però tot viatge té un final i Ítaca és el seu. Llavors s’acaba la història del rodamón Ramon. Ja ho ha fet tot. La seva existència deixa de tenir sentit i, convertit en vagabund o no, només queda esperar que arribi l’últim dels seus dies, morint a Ítaca ans recordant el bell i llarg viatge, la seva vida.


El viatge a Ítaca, per Lluís Llach. Si voleu escoltar el poema cantat, aquesta és una molt bona opció.

L’altra interpretació, molt més probable, no tracta del pobre afortunat Ramon i del seu itinerari, sinó del metafòric viatge que duem a terme tots, tant si viatgem molt com si no ens movem de casa en tota la vida.

Quan surt del ventre de la mare, ja comença el viatge cap a la mort. No prega que sigui llarg ni intens ni fructífer. És una malformació de 3kgs i mig metre expulsada prematurament que, sense saber que ha començat a viure, ja comença a morir. La mort és quelcom involuntari, és un destí imposat, però no ho és també la vida? Ningú tria néixer. Se’ns imposa néixer, se’ns regala la vida i, com a contrapartida, se’ns imposa també la mort, l’últim passatge de la vida, la contraportada del llibre que anem escrivint des de que som una malformació de 3kgs fins que som una malformació d’uns quants quilets més.

Ítaca t’ha donat el bell viatge. La mort t’ha donat vida, és la culminació d’aquesta, de la vida que t’ha portat fins a la mort. Tenint ja portada i contraportada, queda omplir el llibre escrit amb tinta invisible par part d’una bella, invisible i inexistent nimfa. Es tracta del best-seller particular de cada persona, un llibre pluritemàtic més o menys intens, més o menys atractiu, però sempre inevitable, amb un clar punt de partida i punt final.

El poema és molt optimista. Viu intensament, aprèn, coneix, gaudeix. Si saps que la vida és un viatge finit, aprofita el viatge, únic i personal. Carpe itinerem (gaudeix el viatge), suprerum iter carpere (gaudeix l’últim viatge). Et lliuraràs de les penúries si no ets tu que les portes davant teu, si no les tens dins teu. És una concepció de la vida i de la humanitat molt happy-flowers. Les penúries vénen soles i cadascú decideix per si mateix si prefereix la frase “tots els homes són bons per naturalesa” o “tots els homes són dolents per naturalesa”,

Com digué Nietzsche, «La felicidad, la ociosidad inducen a tener pensamientos, - todos los pensamientos son pensamientos malos».

Per acabar, em va sobtar ahir a la nit veure un anunci del Seat Exeo que utilitzava el viatge a Ítaca com a reclam publicitari.

Cada vegada que puja al cotxe, comença el viatge a Ítaca, indefinidament. Es podria entendre que el cotxe el porta cap a aventures i noves experiències, però també podríem pensar que cada vegada que entra al cotxe comença a morir, en tant que a viure. El cotxe el fa néixer una vegada i un altre.